D’ençà de 2017, l’independentisme com a moviment està immers en una desorientació estratègica important. Alguns dels actors han decidit abandonar la lluita per la independència per convertir-se en agents neoautonomistes, i alguns altres encara continuen analitzant els fets que van culminar en el Referèndum de l’1 d’Octubre i la Declaració d’Independència fallida.

En els debats interns s’analitzen diversos elements com ara el paper de les institucions, el paper de la pròpia organització, l’impuls de les lluites sectorials i quines eines o objectius tàctics i estratègics cal perseguir per avançar i assolir la República Catalana independent. Per exemple, en un moment concret algunes persones i organitzacions vam concloure que calia impulsar les consultes populars, que ens havíem de dotar d’una organització com l’ANC, que durant la tardor de 2017 es podrien desplegar els comitès de defensa del referèndum i la República o que al País Valencià havia d’existir la Plataforma pel Dret a Decidir. Aquests processos i eines són de caràcter temporal, és a dir, tenen una funció concreta durant un temps concret. Ara, molt més sovint que en èpoques passades, en els debats estratègics d’alguns agents de l’independentisme d’esquerres se situa el front sindical com una assignatura estructural pendent a resoldre. Des de la transició espanyola, l’independentisme no ha disputat l’hegemonia espanyolista i de concertació al si del panorama sindical català. Els intents d’alguns actors per fer emergir durant les passades dècades un sindicat nacional i de classe no van reeixir, i altres actors directament han apostat per sindicats de matriu espanyola o corporatius els quals no contemplen l’opressió del poble català com un conflicte a resoldre.

Malgrat no ser l’aposta de cap actor amb poder polític, l’acceleració del moviment independentista a la Catalunya del Sud de l’Albera durant la darrera dècada, i especialment els esdeveniments de l’Octubre de 2017, va contribuir a impulsar una opció sindical minoritària aleshores però que avui dia ja és la cinquena força sindical en aquest territori i la primera d’obediència nacional: La Intersindical, el sindicat independentista i de classe català. Moltíssimes persones es van afiliar a aquest sindicat no només pel seu caràcter nítidament independentista sinó també per el projecte sindical que està construint, un sindicalisme de proximitat i de confrontació amb la intenció de convertir-se en una eina de contrapoder al servei dels interessos de la classe treballadora, la República Catalana i la transformació social. El projecte de La Intersindical s’emmiralla amb la CIG de Galícia i ELA i LAB del País Basc. La CIG és la central sindical majoritària a Galícia amb un 31,05% de la representació total, i al País Basc del Sud ELA és el primer sindicat amb un 36,13% dels delegats i LAB amb un 19,12% es disputa la segona posició amb CCOO.

Poble Lliure i els qui entenem que el conflicte de classe està inscrit en la naturalesa del conflicte nacional hem de dedicar esforços a construir organitzacions que així ho analitzin, i un sindicat independentista i de classe és el reflex d’aquesta idea. Aquesta eina, a diferència d’altres, no és temporal sinó que és estratègica en el procés de Ruptura Democràtica i en la correlació de forces internes de la futura República i en el seu funcionament.

La lluita per l’alliberament nacional i de classe i la instauració d’un ordre democràtic i social favorable als interessos de la majoria necessita d’un front sindical majoritari amb aquest objectiu. El sindicalisme nacional, de classe, feminista i de confrontació ha de permetre, victòria a victòria, l’adhesió de les persones que ara mateix no consideren com a propi l’anhel de llibertat nacional.

Avui dia aquest projecte que el moviment d’alliberament nacional necessita s’anomena La Intersindical. Aquesta organització treballa dia a dia per a esdevenir una eina útil pel conjunt de la seva afiliació i de la classe treballadora sense amagar el seu caràcter nítidament independentista i de confrontació. I molt important, La Intersindical es consolida i creix sense comptar amb el suport de cap organització política de l’arc parlamentari, la qual cosa permet, i així ha de continuar, tenir una autonomia política plena, encara que en un futur alguns actors facin un gir de 180 graus.

És una obvietat i un error que la grandíssima majoria de persones independentistes estiguin afiliades a sindicats no independentistes (ja siguin plenament unionistes, de matriu espanyola o sense adhesió teòrica i pràctica al moviment d’alliberament nacional), i no només això, sinó que en aquest paràmetre la majoria estan afiliades a sindicats de concertació, els quals han contribuït a una pèrdua constant de drets laborals i justícia social. En algun moment proper, convindrà també fer una crítica als projectes sindicals corporativistes, sobretot de funcionariat, que rebutgen el caràcter de classe que ha de tenir una central sindical i per tant dificulten una agenda sindical comuna i a una solidaritat orgànica mútua de la classe treballadora. No té cap sentit que independentistes impulsin organitzacions que no participen en la lluita per la independència i la transformació del nostre poble, i en qualsevol cas, no prendre partit en el conflicte nacional significa prendre partit amb l’ocupant.

Un sindicat ha de defensar i promocionar els drets dels treballadors, ha de ser una eina d’organització de classe i ha de contribuir a la transformació social. Els treballadors, sigui quina sigui la seva opció política, s’afilien a un sindicat en la mesura que el copsen com a útil per als seus interessos. Independentment de la bandera nacional que alci, un sindicat creixerà, es consolidarà i guanyarà si el seu projecte sindical és encertat i aconsegueix els seus objectius als centres de treball i sectors productius. Tot això és conseqüent amb tenir un posicionament nítidament a favor de l’autodeterminació del poble català. El sindicalisme català ha d’impugnar
per complet el Règim del 78, i a casa nostra la impugnació al Regne d’Espanya s’anomena independència i República Confederal dels Països Catalans.

En conclusió, no és qüestió que els independentistes ens afiliem a sindicats no independentistes, sinó que les persones no independentistes s’afiliïn a sindicats independentistes! A raó d’aquesta afiliació i de les victòries sindicals formaran part activa de la lluita per la independència del nostre poble entenent-la també com a una eina per construir una societat igualitària, democràtica i republicana!

Treballadors, la independència és per a nosaltres! Aquest Primer de Maig, mobilitzem-nos! Afilia’t i lluita!