Des del Grup de defensa de la llengua de Poble Lliure us volem fer arribar les reflexions següents al voltant de la vigència del model d’immersió lingüística:

1. La immersió ha assegurat l’accés i el coneixement de la llengua a tothom qui ha estat escolaritzat des dels anys 80, i ha aconseguit ampliar el nombre de parlants habituals del català independentment de llur llengua materna. Si bé els primers anys l’aplicació d’aquest model es va fer amb l’empenta i el convenciment que requeria, constatem que al cap dels anys el català ha perdut terreny per la manca de cura dels diversos governs autonomistes que no han estat capaços de donar una resposta integradora, planificada i amb els recursos necessaris a l’augment de població no catalanoparlant i també per la pressió creixent de l’espanyolisme.

2. La pressió obsessiva dels Estats ocupants, les seves expressions supremacistes i els canvis socials al país i al món fan que les mesures d’extensió d’usos de la llengua necessitin una revisió constant, tant pel que fa a resultats com pel que fa als recursos necessaris per implementar-les. La immersió va néixer amb el propòsit clar de situar la llengua catalana al centre del sistema educatiu, i cal que torni a ser així. No admet la relaxació, la deixadesa i el desistiment de funcions per part dels responsables polítics, com ha passat els darrers anys.

3. Cal prendre’s seriosament la política lingüística i, això, en el camp educatiu, implica l’assignació dels recursos necessaris per a garantir el dret de tothom a aprendre la llengua, l’exigència en l’aprofitament d’aquests recursos i una elaboració rigorosa dels projectes lingüístics de centre i llur compliment. Cal, també, que la formació del professorat inclogui nocions de sociolingüística i sensibilització lingüística general i que, per tant, compleixi el paper d’assegurar l’accés i extensió dels usos del català a tot l’alumnat; els mecanismes d’avaluació i inspecció han de funcionar correctament.

4. El futur de la llengua és en la mirada multilingüe i el català ha de tornar a ser l’eix vertebrador del sistema educatiu i llengua de trobada i cohesió social. Trencar la dicotomia bilingüe i minoritzadora català/espanyol és un instrument al servei de la nostra lluita i afebleix l’espanyolisme.

5. Rebutgem la proposta electoral de la doble xarxa educativa, pels motius següents:

• Creiem en les mesures universals: la tendència escolar actual és la lluita contra la segregació, i la idea de la doble xarxa va en direcció contrària (centres i alumnat separats segons l’opció de llengua).
• Una mesura destinada a restringir l’accés a l’ús de la llengua mai no afavorirà el català.
• El resultat final d’una doble xarxa és la creació d’una bossa de població que pot no haver tingut accés a l’aprenentatge de la llengua (per desconeixement, intolerància o perquè visqui en una zona on no hi ha centres en català). És del tot probable que l’espanyolisme utilitzi com a excusa aquesta bossa de persones per a forçar el bilingüisme i la marginació del català en els pocs àmbits on sigui la llengua indiscutible d’ús comú; és a dir, el contrari del que es pretenia.
• La proposta és pròpia d’un discurs derrotista contrari a les necessitats que té la lluita per la llengua en aquests moment.

6. Som molt conscients que un bon funcionament del model d’immersió a l’ensenyament servirà per garantir l’ensenyament de la llengua, però l’extensió dels usos no es garantirà només a partir d’aquest àmbit. A més de l’acció coherent, decidida i prolongada en el temps per part de les institucions, acompanyada d’una legislació clara i pròpia, cal un compromís actiu dels catalanoparlants en el fet de garantir l’accés a la llengua i fer-la necessària per al funcionament quotidià. Qui no parla català no el parlarà mai si no té ningú que l’hi ensenyi ni ningú amb qui parlar-lo. Fer-lo necessari és la millor arma per a garantir-ne el futur.